Reflexió del cas “Del no res al conflicte”

Des de fa uns anys defenso que no hi ha una única manera de solucionar o fer les coses correctament. Crec que s’han de prendre decisions, després avaluar el resultat i decidir de nou si es pot millorar l’actuació envers el conflicte.

Tot i així, si formés part d’aquell centre, per a EF demanaria que es canviés el protocol d’actuació, ja que, potser els nens ho solucionen ràpid per poder entrar a la classe i no acabem de treure-li profit al conflicte. A més, en aquell moment, desatens a la resta de la classe. Tampoc m’agrada que Manu es quedés sense solucionar o dir la seva, es cert, que a vegades va bé, que no faci res, perque després ell valori si el no voler cedir o parlar, l’afavoreix o el perjudica.

Per la meva experiència, en cas d’un conflicte així, hauria donat algun avís verbal i si hagués continuat igual, llavors ho hauria parat i els faria seure en un lloc visible per no perdre de vista el grup. En un altre moment hauria parlat amb la tutora o tutor per emportar-me’ls a omplir el “parte” on amb més calma hauria intentat que tots tres participessin. A vegades les tutories en petit grup, són molt efectives. Els hauria fet enraonar i els hauria posat altres exemples, per que raonessin i poguessin valorar la seva actitud i fer-los veure que si tots tres cedeixen i no únicament pensen en ells, el problema es soluciona molt més ràpid.

Hem de ser conscients de que cert jocs i activitats donen peu a aquests comportaments que a vegades ni ells controlen, per això hauria donat algun avís verbal. A més la classe d’Ef sempre se la prenen amb molt d’entusiasme i les actituds, fins que no portes un temps i ho has treballat, no són molt adequades.  

En grup, hem coincidit en que no estem d’acord que Manu quedés sense fer res, preferíem haver enraonat amb ell.

S’ha proposat un canvi d’activitat ràpida.

Es defensava l’ús del “parte” ja que suposadament totes les àrees ho fan servir i s’afegeix que no sempre, fos per escrit, que anés en funció de l’edat.